Diumenge 19 de maig, Llíria. L'associació de veïns Nucli Antic de Burjassot estava de viatge cultural. Primer, però, calia prendre forces per a la jornada. Esmorzar en el bar i anar cap als mausoleus romans. Estan quasi al costat de la seu de la Unió Musical. De fet, des del carrer no s'hi percep el que anem a vore, puix, aparentment es tracta d'un edifici de vivendes. Sí, és cert, hi ha vivendes dalt, però els baixos conserven les ruïnes del segle II després de Crist. Són mausoleus, restes de sepultures. Els romans sepultaven els seus morts fora de la ciutat. No deixava de resultar estranya la sensació d'escoltar la guia en els mausoleus, a set metres baix el nivell del carrer i nosaltres atenent des del corredor. Després, sí, després baixàrem i xafàrem el sòl dels romans. I una reflexió doble. Pot harmonitzar-se creixement i respecte al passat i, al mateix temps, les restes materials, allò que els nostres avantpassats ens han llegat pot ser rentable, sí, econòmicament parlant.

Continuàrem passejant, ara cap a restes musulmanes. Visitàrem els banys. La gran aportació dels àrabs a la història va consistir en ser transmissors de cultura i de coneixement. Ells portaren a Al-Àndalus el cultiu de la taronja o del sucre, per citar només que dos exemples entre tantíssims; ells varen ser els qui perfeccionaren el sistema de rec dels romans i ells van ser qui, també dels romans, continuaren la pràctica dels banys. Hamman, en diuen ells. A València hi ha encara els Banys de l'Almirall, però la diferència que hi ha entre els Banys de l'Almirall i els de Llíria és que, els de València es varen construir en el segle XIV, és cert que per tècnics mudèjars, però ja en època cristiana, però els de Llíria són autèntics de l'època islàmica. Sales d'aigua calenta, d'aigua freda i d'aigua tèbia, el sistema heretat dels romans. Com en el cas dels mausoleus, els banys, monumentals, s'hi troben en la base d'un edifici d'habitatges.

Després, carrers amunt, visitàrem l'antic hospital i, de nou, una altra sorpresa. Una pintura protogòticamural del segle XIV representant un calvari en la part superior i l'anunciació de la Mare de Déu en la part inferior. No podem deixar d'evocar Insenheim. Dos respostes morals i estètiques semblants per a un mateix problema: la malaltia, la mort i l'alliberament final. Set-cents anys després, les pintures murals de l'església del Bon Pastor de l'antic hospital, continuen colpint-nos.

Pugem per l'antiga medina, creuem l'antiga murada. Dalt del tot l'alcàsser conforma hui el Museu Arqueològic de Llíria i al costat hi ha l'església de la Sang. Una de les esglésies de reconquesta més antigues i importants del territori valencià. De fet quan es va començar, encara es va fer servir l'estil romànic per a diversos elements, com ara la portada. Els territoris adquirits pels cristians precisaven significar-se com a tals mitjançant l'erecció d'esglésies sobre les antigues mesquites. I va ser en la Corona d'Aragó on va idear-se un nou tipus de construcció consistent a alçar diversos arcs diafragmàtics que després es cobrien mitjançant un bigam. Els contraforts dels arcs quedaven en l'interior de l'església, de manera que els espais entre ells conformaven diverses capelles. Ací, a l'església de la Sang estes capelles laterals encara contenen restes de pintures murals, però, és sobre tot el teginat, qui li dóna l'especificitat al temple. En efecte van ser els mudèjars, és a dir, els musulmans que continuaven practicant la seua religió en territori cristià, qui van fer el teginat, semblant en la seua categoria al de l'Alhambra i el van decorar, tot i incorporant escenes bíbliques i de costums.

Encara vam anar a visitar el forn de la vila. Construït en estil gòtic, presenta a la vista els arcs interiors i les diverses dependències i està configurat com un centre de interpretació antropològica. Abans de dinar encara estiguérem en el Museu Silvestre d'Edeta, ubicat en l'edifici Ca la Vila Vella. Silvestre d'Edeta és un important artista valencià de Llíria que, entre altres obres va esculpir la font del Túria en la plaça de la Mare de Déu de València. Hui en dia Silvestre d'Edeta està considerat com un dels escultors valencians de major projecció internacional.

En el dinar de germanor ens vam retrobar. El president Jesús Delegido va insistir en la continuïtat del projecte de l'associació de veïns, d'agrupar a tota la ciutadania del Nucli Antic al voltant del projecte d'un barri habitable per a tots. Va recordar-nos que, a més d'estes activitats l'associació està per a reivindicar i ens informà de les darreres reclamacions, ara contra el que considerem, increment excessiu de l'impost de béns immobles o IBI. Però també ens va dir que, per tal de reivindicar, calia que fórem molts socis, puix és el número d'associats el qui, sobretot, ens dóna la força. Per últim, ens va recordar que la propera cita és el sopar del veí per al dissabte 6 de juliol en la placeta. Recordem que hem passat del primer dissabte de juny al primer dissabte de juliol.

Finalment, i per tal de rebaixar el dinar, encara anàrem al Castell de Bernabé. Realment no es tracta d'una fortificació militar, sinó d'un de tants nuclis de població que, al voltant de l'antiga Edeta, conformaven una espècie de cinturó perimetral. Allí, sobre les ruïnes de l'antic poblat ibèric devastat pels romans, i considerant tot el què havíem vist i experimentat durant el dia, pensàrem en la caducitat de les cultures i en la importància de viure conscientment i conseqüentment el nostre present.

Josep Martí Granell