A la Casa de Cultura de Burjassot s’ha inaugurat una exposició relativa al moviment veïnal a Burjassot, en la qual es manifesta la història i l’activitat tant, de la Federació de Veïns com de l’associació de veïns Nucli Antic i l’Almara. I hi ha més, divendres 3 de maig s’ha presentat una nova edició de la revista El Nucli Antic. La pregunta pertinent és, què tenen a vore estes dades concretes en la realitat quotidiana d’un ciutadà quaolsevol; més encara, en este context històric rutilant en el què se superposen com nines russes les eleccions, sempre qualificades com a històriques i en les què sistemàticament, ens afirmen que irremissiblement, ara sí, es decidix el nostre futur.
Potser, abans de respondre, caldrà rememorar com el modern moviment veïnal nasqué en les acaballes de la dictadura de Franco. El fenomen migratori intern havia provocat una immensa demanda de vivendes. La construcció creixia tan ràpida com els beneficis, però clar, la instal·lació d’infraestructures i equipaments era una altra història. L’exigència de dotacions necessàries va provocar el naixement de les associacions de veïns que, inexorablement, havien de servir de paraigua, un més, als partits polítics en ebullició clandestina. L’arribada, per tant, de la democràcia, va suposar, paradoxalment, una decadència aparent del moviment veïnal, atés el fet que, amb el poder polític, les demandes veïnals anaven a ser teòricament satisfetes.
Calia, a més, mantindre els moviments crítics adormits. En eixe sentit, tradicionalment s’ha acusat les telenovel·les i a allò que anomenen «realitys» -se’m fa difícil no evocar Rating d’Alberto Barrera Tyszk-, de l’alienació general del personal. En els últims temps també exercixen eixa funció, i no en menor grau, les noves tecnologies de la comunicació i de la informació. No obstant eixe adormiment generalitzat, hi ha cada vegada més jóvens que han perdut la por del presumpte sacrifici o heroïcitat que suposa treballar pels demés. De fet, són molts els qui consideren que donar el seu temps i el seu esforç en bé dels altres no és, de cap de les maneres, fer una ximplesa. És evident que en una associació de veïns o com qualsevol altra organització altruista hi ha un esforç en dedicació i compromís, però també és cert que hi ha la satisfacció de sentir-se viu i protagonista d’un procés solidari. A més a més, allò que en una associació de veïns s’aprén sobre relacions humanes i les noves perspectives per encarar la vida, és un bagatge que acompanyarà el jove tota la vida.
És així com el moviment veïnal, malgrat les seues crisis continua viu i com, les associaions de veïns de Burjassot han aconseguit que la ciutat de les sitges siga el municipi de l’Horta amb més carrers per a vianants, que els carrils bicicleta connecten els principals punts de la ciutat o que la ciutat compte ara amb més parcs i més superfície verda per a la ciutadania. L’exposició mostra, amb un to didàctic què és una associació de veïns, com es gesta i què és el que fa.
Cal insistir, per tant, en que la principal missió de les associacions és la reivindicativa. Nucli Antic i l’Almara, per exemple, ha exigit front l’ajuntament de València la cura i protecció de les Sitges, cara la conselleria de Justícia l’edifici i els espais de la fundació de Maria Marzo per al gaudi de tot el poble, davant la conselleria de Sanitat va aconseguir que no s’instal·lara el centre de dispensació de metadona sense cap contrapartida en el centre de Salut de Burjassot. I, per suposat, sempre ha demandat totes les millores respecte al patrimoni natural (el bosc mediterrani, l’horta), l’artístic (cura de les Sitges, recuperació del molí de la Sal) i l’històric (recuperació d’arxius). En la citada exposició poden constatar-se estes dades.
La manera com esta associació de veïns ha anat aconseguint els seus objectius sembla calcada del cartisme britànic. Segons l’actual presidenta Inma Ibáñez -excel·lent artista fallera, per cert-, han enviat una carta als partits polítics que concorren a les eleccions. En el seu escrit estan els objectius que l’associació pretén per a esta legislatura i els partits han de contestar dient si van assolir-los o si no; així de simple. I eixa resposta, evidentment, es farà pública. D’altra banda, l’associació edita, amb el suport econòmic de l’ajuntament de Burjassot, la revista de caire cultural El Nucli Antic, que des de fa vint anys publica articles relatius a esta població i a l’Horta Nord.
L’interrogant inicial plantejava què podia importar-li a la ciutadana que llig este article què és això del moviment veïnal. Pense que la resposta està en què els objectius comuns a la ciutadania no poden resoldre’s des de la individualitat més estricta. Hom podria adduir que, ja no cal associar-se, que després de quaranta anys de democràcia municipal moltes infraestructures i equipaments han estat culminades, i és cert.
En este sentit Tomás R. Villasante alertava en els anys noranta sobre el sorgiment d’un nou moviment veïnal amb un cert biaix postmodern, centrat, és un dir, en la demanada de faroles de disseny. Ara bé, els líders veïnals, des de Félix Estrela (Cabanyal) a Vicent Soler (Sant Marcel·lí), assenyalen, precisament, la necessitat d’enfortir el teixit ciutadà com a única via de continuar aconseguint les millores necessàries per a la ciutadania en el seu entorn vital on, no sols perduren les antigues mancances, sinó que també hi ha l’aparició de nous reptes. És per això que, la necessitat d’infraestructures per al transport públic, la persistència de plans d’urbanisme propis dels plans de desenvolupament franquistes i, sobretot els nous desafiaments com ara el dels nous ciutadans o l’impacte del turisme massiu en les ciutats, amb els problemes que comporta -sobretot de vivenda-, exigixen del moviment veïnal una presència ferma davant les institucions. I eixa presència no pot assolir-se si no està recolzada per una nodrida militància veïnal: la de vostè que em llig, per exemple.
Josep Martí Ferrando